Aquesta màxima la va tenir molt clara Joan Seguí Mercadal aquell vespre de l’1O en què interpretà un monumental Liszt al Palau de la Música Catalana que l’ha fet mereixedor del Primer Premi El Primer Palau 2018 i el Premi Catalunya Música, guardons que li obriran moltes portes tant aquí com a l’estranger. Conversant amb ell, et trobes amb un jove de 22 anys que, tanmateix, ja ha fet una profunda reflexió sobre el camí que vol seguir i què l’ha dut a conrear aquests èxits. No són casualitat. Al seu talent se li suma una gran capacitat de treball i un gran coneixement de l’instrument, tan exòtic i alhora tan modern com ho és l’orgue.
“Sempre hi ha hagut música a la meva vida”. La primera imatge que Joan Seguí té tocant el piano és a partir d’una foto en què estava assegut a la falda de la seva tia mentre potinejava les tecles. Als cinc anys el va començar a estudiar incorporant més tard el violí, i als 8 va entrar a l’Escolania de Montserrat. Allà hi va ocórrer un fet revelador: el jove talent va ser-hi els anys en què es va construir l’orgue del monestir i fins i tot va cantar a la seva inauguració. Aquell instrument el va impressionar, i molt sovint te’l podies trobar empipant l’organer, fent-li preguntes i tocant les tecles abans que estés acabat de construir. “La fascinació de veure construir un instrument de 12 metres és immensa, i aquest fet ha influït molt en quèara sigui organista”. Seguí, que s’havia iniciat en el piano, com a nen que era va viure l’orgue com un descobriment, una “espurna” que donaria fruit en el futur. Després de decidir deixar el violí amb recança va fer la selectivitat i ja tenia una plaça a la universitat de Matemàtiques i Física. La música i les matemàtiques semblen estar allunyades però no ho estan pas. Només cal remuntar-nos a Pitàgores i la delimitació de l’altura dels sons, fonament de la idea de l’harmonia de les esferes. En qualsevol cas, per a Joan Seguí significava optar a dos tipus de vida molt diferents, i una l’omplia més que l’altra: “Les matemàtiques i la física tenen un punt de realització personal, però no és tan immediat com ho és amb la música perquè és molt més directa”. Superats els moments de dubte, va decidir estudiar Grau Professional al Liceu, després a l’ESMUC, va fer un Erasmus a la Universität der Künste Berlin i ara està estudiant un màster de perfeccionament a la Hochschule für Musik und Dartellende Kunst Stuttgart amb el professor Dr. Ludger Lohmann. El món a l’orgue a Alemanya és diferent al d’aquí, ja que“a la guerra es van perdre molts instruments i, tot i que a Alemanya també, la pràctica estava més arrelada”. Malgrat tot, està content i esperançat perquè Barcelona s’està posant al dia. Enguany s’ha inaugurat l’orgue de Sant Just i Pastor, l’orgue de la Mercè i s’està construint l’orgue de Sant Vicenç de Sarrià. Els organistes, encara més que els pianistes, depenen molt de l’instrument que tindran en el concert. “De vegades tens una certa enveja d’un violinista que es pot endur el seu instrument arreu però, alhora, tocar l’orgue és pertànyer a una cosa. És una inversió de temps molt més gran però, a canvi, tinc la sort de conèixer instruments molt més grans amb característiques extremadament incompatibles i s’estableix una relació personal amb ells; hi ha instruments que et marquen, com el lloc on se situen”. Això fa establir vincles entre l’arquitectura i la música, les dues arts més contraposades segons Schopenhauer, l’una per ser la més material de totes i, per tant, més allunyada de l’Absolut i l’altra per ser la manifestació del Wille. Però en l’orgue, que té un topos fix, les dues arts s’entrellacen i és l’instrumentista qui s’ha de fondre amb les parets de pedra per intentar revelar el meravellós ventall tímbric i textural que abraça. Seguí explica que a partir dels anys 80 es va començar a estandarditzar la construcció dels orgues, però les variacions entre exemplars és enorme: canvia elcentre del teclat de pedal, la forma del pedaler, la disposició de registres, les mides de pedal, el número de teclats, les caixes expressives... i, per tant, “la màgia rau en adaptar-s’hi”. I, és clar, et preguntes: com s’ho fa per assajar? Abans de començar necessites la fitxa tècnica de l’instrument, i després t’adaptes amb l’orgue de casa. Però, sobretot, necessites trepitjar el terreny, i tot això influeix en la confecció del programa dels concerts. Un cop escollit el repertori segons les característiques, cal estudiar com fer-lo possible i, finalment, “arribar al lloc i abstreure’s de qualsevol prejudici”. Per tant, per poder adaptar-se a les diferents tipologies d’orgue, com a músic s’ha de tenir un repertori molt ampli, o bé decidir especialitzar-se en un estil o període: “Però el més important és saber escollir bé les peces més adequades al llarg de la teva carrera i saber dir no, tant a programes coma orgues que saps que no et van bé”. L’orgue és l’instrument amb més recursos tímbrics i amb la paleta de colors més ampla. El seu arrelament a l’arquitectura afecta a l’acústica, que com a molt canvia quan el lloc està ple o buit. “’És un instrument poc flexible que, al seu torn, demana molta flexibilitat a l’organista”. Tocant l’orgue et pots trobar amb multitud d’acústiques possibles però és cert que els organistes estan acostumats a tocar en esglésies i, per tant, acústiques més humides, fet que requereix adaptació quan són més seques. El Palau no és una excepció: “El seu orgue requereix hores. És un instrument romàntic que té molta història al darrere”.És d’un constructor alemany de renom, Walcker, i exigeix que l’organista s’hi adapti: “Té moltes possibilitats però trobar obres especialment adients per aquest instrument és difícil, també per la part mecànica, que pot arribar als 10 metres, mentre que la del piano són centímetres”. Sobre l’experiència d’El Primer Palau, explica: “Abans de sortir, entrant per l’entrada d’artistes, el primer que veus és el bust de Beethoven, amb la platea fosca plena de gent; és una sensació gairebé sacra”. Tocar l’obra de Liszt requereix molta força mental, però “un cop entres a l’obra el públic desapareix, et submergeixes, i després t’adones que has tocat al Palau”. Li pregunto per aquells darrers segons abans dels aplaudiments i em va contestar que no els va poder gaudir, pràcticament, perquè tothom s’hi abocà. De vegades escull repertori amb obres que no tinguin finals molt explosius per evitar, precisament, aquest esclat d’aplaudiments i “mantenir aquells moments en què tothom encara està en silenci, que són molt màgics”. Com en tots els músics, la barrera entre l’amateurisme i la professionalització no és clara en Joan Seguí Mercadal. És cert que estant a Stuttgart ha de seleccionar molt més els projectes, que cada vegada són de més qualitat. “Guanyar El Primer Palau és un punt d’inflexió, però ja ho era tocar-hi per primer cop. Qui ha tocat al Palau de la Música no pot renunciar a la seva carrera de músic, tot ha d’anar endavant, ja no em puc fer enrere”, sentencia. La reacció immediata a conèixer el veredicte del jurat ha estat la creació d’una web molt elegant i acurada, https://www.joansegui.com/. L’organista ha estat molt vinculat a Juan de la Rubia, que va guanyar El Primer Palau fa 14 anys. Segons Seguí, De la Rubia és un home que té un talent innat; hi ha moltes hores al darrera, “però té molta facilitat i una comprensió orgànica de les obres, és una comprensió total, a banda de ser un improvisador de renom internacional. Tot sona com si tot fos idea seva, com si estés creant en aquell moment. He conegut pocs músics amb la capacitat de fer la música tan natural”, afirma, i rebla: “Això és així no perquè està escrit, sinó perquè no pot ser d’una altra manera”, comenta. El jove guanyador d’El Primer Palau 2018 toca de peus a terra: “Encara estic estudiant i és una etapa que vull acabar bé, sense massa distraccions”. Després s’obrirà però amb la cautela de no saturar-se. Els organistes solen ser molt solitaris, tot i que l’orgue és un instrument que necessita sempre algú assistint, antigament per accionar l’aire i ara per als registres i per situar-se a una certa distància de l’instrument i poder saber com sona, ja que el so necessita un recorregut. Valora molt tocar amb altres músics perquè “en projectes fent música plegats és molt gratificant poder veure altres perspectives de com entendre un mateix passatge”. Sobre la seva interpretació de Liszt, comenta que “als primers 10 minuts els va faltar organicitat, però a partir de llavors tot va començar a fluir i ser més natural”, és clar que els moments inicials són fruit dels nervis. Segons Joan Seguí, la clau de l’èxit és tenir-ho tot sota control, saber que tot funcionarà, encara que en el cas de l’orgue no és fàcil, perquè la màquina també ha de respondre, i al Palau li va jugar un parell de males passades, però cal “tenir recursos per tal que encara que alguna cosa es descontroli s’ha de poder encaminar”. Per això s’ha d’estudiar amb molta cura, perquè “són moltes les coses que et poden fer trontollar, i ho has de tenir tot controlat, fer un estudi situacional”. Gravar-se i fer passades en format concert en el cas de l’orgue és fonamental: “Vols que passi tot llavors just perquè al concert no passi”. I tot això requereix temps d’adaptació a l’instrument -encara que, segons afirma, en el terreny musical és igual que els altres intèrprets-, i moltes vegades passa per tenir la fitxa tècnica i visitar l’instrument in situ: “L’alçada del banc no és pas un element menyspreable, m’he trobat amb bastantes incomoditats”. Defineix l’obra de Liszt, Fantasie und Fugeüber den Choral "Ad nos, ad salutare mundam", coma “monumental, molt simfònica, orquestral, molt colorista, amb mil matisos, perfecta pel Palau i, justament perquè l’orgue de Liszt no era tan complet, està escrita pensant en el futur”. Cal constatar que és una obra escrita per un pianista i, per tant, “l’organista, davant d’una obra així, ha de ser conscient que Liszt et dóna la idea, et diu el que vol, però després has de trobar la manera que allò funcioni”. Quan li pregunto què és la música per ell, contraataca responent-me què és per ell fer música: “És com fer-se presoner, i més amb el Liszt. Des del moment en què comences et submergeixes en un nou món i saps que no en podràs sortir, però és que no en vols sortir fins que s’acabi. Jo no puc decidir sortir-ne. Hi sóc, actuo i disfruto”. I buida la seva ànima per oferir-la al públic, que tindrà la sort de sentir-lo en recital a la cloenda de la propera edició d’El Primer Palau 2019. Les inscripcions ja estan obertes. Podeu consultar les bases aquí.
Aina Vega
http://barcelonaclasica.info/news/ca/2018/12/01/0001/joan-segui-algu-que-ha-tocat-al-palau-no-pot-fer-se-enrere-com-a-music
